Els quaderns de la guerra civil de Marià Manent: el pulmó de la literatura catalana

La tarda del 26 de maig de 1936, a tocar del nucli urbà de Viladrau, s’oficia el funeral del noucentisme. Eugeni d’Ors no hi és ni se l’espera, i Josep Carner i Jaume Bofill i Mates/Guerau de Liost tampoc no hi són, però de fet eren protagonistes. El poeta i polític Bofill i Mates havia mort feia tres anys, i l’acte impulsat per la Generalitat republicana, amb el conseller de cultura Ventura Gassol present, era un homenatge a qui havia convertit el poble del Montseny en un pulmó cultural. Enmig del bosc s’havia enjardinat una zona entorn de la font de l’Oreneta. El disseny era de Joan Mirambell, i hi havia dues esteles de Joan Rebull cobertes amb una senyera. En una, versos de Guerau dedicats a la font; en l’altra, un dístic de Carner en memòria del seu amic. S’hi congregaren escriptors que havien donat profunditat lírica al projecte d’institucionalització nacional més sòlid de la Catalunya contemporània. S’inaugurava aquell espai, s’acabava una època. Al cap d’un mes i mig comença la guerra. Durant la sessió es va repartir un opuscle en què s’explicava qui havia imaginat l’homenatge: un poeta, traductor i crític que es guanyava la vida a la impremta de la qual era copropie­tari. Marià Manent. Hi era i no es va fer notar, com si fos una ombra. Als 37 anys, a punt de tenir el tercer dels seus quatre fills, el catòlic i petitburgès Manent vivia amb la seva dona en un pis al carrer Craywinckel a Sant Gervasi. Era un edifici d’aspecte modernista on residia el seu amic Jaume Bofill i Ferro, crític i traductor que havia descobert Viladrau a Manent. Aquest altre Bofill —parent de Bofill i Mates— era propietari d’un casal enclotat a les Paitides, un dels vessants més fèrtils de la cara nord del massís. Havia servit per conservar-hi plantes medicinals. És Ca l’Herbolari.

Seguir leyendo

Dietaris

Marià Manent
Edicions 62
720 pàgines. 25 euros