Rosalía, una passió pop

Des dels seus inicis com una secta minoritària a la remota província de Judea, fins a la seva institució com a religió oficial de l’Imperi romà el 380 dC, el cristianisme va passar de ser una doctrina clandestina de base fortament popular —en la qual al principi no es feia distinció entre clero i feligresos— a un culte d’una alta sofisticació dogmàtica, fins al punt que només els sacerdots iniciats podien endinsar-se i predicar els misteris del nou cànon bíblic. En qüestió d’un segle, a través de l’escriptura dels quatre evangelis i d’obres com les Epístoles de sant Pau o els Fets dels Apòstols, es va erigir un laberint teòric que va allunyar el cristianisme primitiu del poble i el va anar convertint, cada vegada més, en una creença erudita i abstrusa. El dogma principal del credo cristià, el famós “Déu és u i tri”, es pot considerar un bon exemple d’aquest distanciament intel·lectual. A part de donar lloc a alguns dels acudits més críptics de la història, l’enigma de la Santíssima Trinitat va suposar un trencaclosques per a ments tan brillants com la de sant Agustí, que va arribar a afirmar que “en cap altra qüestió el perill d’errar és tan gran, o tan difícil el progrés, o tan apreciable el fruit d’un estudi curós”. L’evangeli de Joan és una altra mostra del grau de perfeccionament especulatiu que, en l’ascens de l’underground al mainstream, va assolir el primer cristianisme. Però, més que en la seva literatura culta, on realment es va percebre la distància entre els fidels lletrats i la plebs va ser en la implantació d’una complexa jerarquia eclesiàstica que a principis del segle IV ja funcionava a ple rendiment.

Seguir leyendo